Així era el títol de una cançó de un grup de Rock Radikal Basc, que criticava de manera destructiva el nadal i tot el que aquest comporta. No gaire lluny d'aquesta ideologia 'antinadalenka' hi ha un sector de la mateixa Esglèsia Catòlica, Apostòlica i Romana que hi està totalment d'acord amb la majoria de postulats que propugna el grup Soziedad Alcoholica: S'han perdut la majoria dels valors que haurien de tenir aquestes èpoques (solidaritat, amistat, pau, familia, etc.), pels valors imposats pel capitalisme salvatge (egoïsme, consum, gula, embeja, etc..).
Un dels exemples més clars, el trobem amb les llums nadalenques. Portem tot l'any tirant el paper en un lloc diferent que l'envàs de plàstic, intentant obrir l'aixeta de l'aigua i les bombetes el mínim i necessari, criticant als governs que no volen firmar els tractats de Kyoto ni el de Bali; però per una altra banda empirifollem els nostres carrers amb milers de bombetes cremant més de 12 hores diaries, sota perill que les associacions de comerciants ens saltin al coll dient que els hi volem treure el pa dels seus fills!!!!, i ja no cal dir si intentessim dir als grans magatzems que facin estalvi energètic, advocarien per dir-nos que ens volem carregar l'economia del país!!!! Tot per apagar unes bombetes del tot inecessaries.
Amb una altra cosa que concidiriem amb l'Esglèsica (Cat, Apo i Rom), és amb la contaminació visual que provoquent aquestos Papa Noels penjats dels balcons de les façanes dels nostres pobles i ciutats. Ja no estariem tant d'acord amb la solució al 'problema', ells aposten per a que la gent els canvii per Nens Jesús i Mares de Déu; jo en canvi crearia un "Escamot de Defensa AntiNoels Nadalencs (EDAN)" per eliminar completament aquest atac al bon gust i a la dignitat dels nostres carrers; atacant amb nocturnitat i passamontanyes, i fent reivindicacions en els mitjans de comunicació locals. Podriem segrestar-los i demanar-ne un rescat, no?
Podriem posar molts més exemples de contradiccions que ens porten aquestes èpoques nadalenques, pero crec que de moment ja he "rajat" prou, i crec que de d'aquest modest blog, ja nomes queda dir-vos a tots els lectors (hi estigueu d'acord o no):
FELIÇ FALSETAT i BON ANY 2008
dissabte, 22 de desembre del 2007
dilluns, 10 de desembre del 2007
divendres, 2 de novembre del 2007
Windows Vista
He esperat un temps a escriure sobre Windows Vista, a l'espera de poder-lo descobrir i entendre bé el seu funcionament. Per fi, ja he fet les meves proves i crec que ja en puc parlar amb una mica de coneixement.
Últimament, molta gent m'ha preguntat per com fer una instal·lació dual Windows -Linux, o molta gent m'ha comentat que es comprarà un MAC. Què passa amb Microsoft i el seu Windows Vista, que la gent comença a interessar-se o directament migrar a altres alternatives? Doncs molt sencill, Vista no ha connectat amb la gent, i els pocs que hi han començat a treballar n'han acabat fins a la “coronilla” de Vista.
Les raons principals són els de l'adolescència de qualsevol persona o cosa. Windows es fa gran (que no vol dir vell!), i per primera vegada en la seva història, s'ha plantejat de fer un sistema segur, i com qualsevol adolescent no acaba d'acomodar-se a la nova situació. Un sistema segur implica que Windows deixarà de tenir virus, malware, programes que no funcionen i penjades continues del sistema; home, tampoc cal passar-nos, però hem de reconèixer que s'ha fet un primer pas cap aquests conceptes, que d'altres sistemes tenen més que assumits.
A nivell més tècnic, Microsoft en les versión MS-DOS i Windows 9x, no assumien cap tipus de seguretat, tothom podia fer de tot i a tot arreu. Això ho van canviar amb l'aparició de la tecnologia NT (2000, XP), encara que tant a nivell de programació com a nivell d'usuari era convenient entrar sempre com a usuari administrador (el que pot fer de tot i a tot arreu), cosa que no va servia gairebé de res. Amb Vista Microsoft, fa un altre petit saltet per a la seguretat, no permetent que els usuaris entrar per defecte com a administradors i evitar que els programes fets per Windows poguessin modificar el propi sistema (UAC User Acces Control). Es per aquesta raó que contínuament Vista ens està demanant confirmació per realitzar tasques, cosa que és la primera desesperació dels usuaris. Tot aquest sistema de seguretat es pot desactivar o modificar la configuració per a que funcioni d'una manera més eficient (usuaris de windows: benvinguts al món de la configuració manual!).
Un altre gran problema (que el temps acabarà solucionant), és la incompatibilitat de programes no dissenyats per a Vista, no funcionen correctament, ja que no s'adapten amb aquest nou sistema de seguretat. Windows (per fi!!!) limita l'accés dels programes a una sèrie de carpetes restringides nomes a operacions del propi sistema, evitant així, que virus i altres programes no desitjats ens infectin el nostre equip. Com sempre aquí el que rep és l'usuari, ja que per a que el nostre ordinador funcioni, haurem d'adquirir noves versions de programes que funcionin per a Vista. També obliga a les empreses de software a reescriure els seus programes per a que siguin compatibles amb Vista. Vol dir que no funcionarà cap programa que no sigui per a Vista? No, de nou haurem de configurar manualment el nostre Vista per a fer funcionar aquests programes.
Un altre tema que acaba amb la paciència dels usuaris és la lentitut del sistema. Microsoft ha canviat (ja ho va fer a XP) la seva política de facilitat d'ús per “és igual que funcioni o que no funcioni , però que sigui bonic”. Vista incorpora la última tecnologia en gràfics, cosa que la majoria de maquinari actual encara no està preparat per això. Com sempre tenim dues solucions, canviar el nostre ordinador o la targeta gràfica, o manualment desactivar (un altre cop) tot aquest “tunneig” que porta Vista per fer-lo més bonic, que no vol dir més pràctic (desactiveu Aereo i començareu a treballar amb una velocitat acceptable).
Totes aquestes raons, més la política gitana que segueix Microsoft en la imposició dels seus sistemes als fabricants; fan que els usuaris cada dia estiguin més descontents amb la casa de Redmond.
Tot i això, penso que la millora en seguretat, és un pas endavant de Microsoft, i espero que en futures revisions (Service Packs), el sistema Vista millori en prestacions, funcionament i arregli els errors de seguretat que continua tenint.
Últimament, molta gent m'ha preguntat per com fer una instal·lació dual Windows -Linux, o molta gent m'ha comentat que es comprarà un MAC. Què passa amb Microsoft i el seu Windows Vista, que la gent comença a interessar-se o directament migrar a altres alternatives? Doncs molt sencill, Vista no ha connectat amb la gent, i els pocs que hi han començat a treballar n'han acabat fins a la “coronilla” de Vista.
Les raons principals són els de l'adolescència de qualsevol persona o cosa. Windows es fa gran (que no vol dir vell!), i per primera vegada en la seva història, s'ha plantejat de fer un sistema segur, i com qualsevol adolescent no acaba d'acomodar-se a la nova situació. Un sistema segur implica que Windows deixarà de tenir virus, malware, programes que no funcionen i penjades continues del sistema; home, tampoc cal passar-nos, però hem de reconèixer que s'ha fet un primer pas cap aquests conceptes, que d'altres sistemes tenen més que assumits.
A nivell més tècnic, Microsoft en les versión MS-DOS i Windows 9x, no assumien cap tipus de seguretat, tothom podia fer de tot i a tot arreu. Això ho van canviar amb l'aparició de la tecnologia NT (2000, XP), encara que tant a nivell de programació com a nivell d'usuari era convenient entrar sempre com a usuari administrador (el que pot fer de tot i a tot arreu), cosa que no va servia gairebé de res. Amb Vista Microsoft, fa un altre petit saltet per a la seguretat, no permetent que els usuaris entrar per defecte com a administradors i evitar que els programes fets per Windows poguessin modificar el propi sistema (UAC User Acces Control). Es per aquesta raó que contínuament Vista ens està demanant confirmació per realitzar tasques, cosa que és la primera desesperació dels usuaris. Tot aquest sistema de seguretat es pot desactivar o modificar la configuració per a que funcioni d'una manera més eficient (usuaris de windows: benvinguts al món de la configuració manual!).
Un altre gran problema (que el temps acabarà solucionant), és la incompatibilitat de programes no dissenyats per a Vista, no funcionen correctament, ja que no s'adapten amb aquest nou sistema de seguretat. Windows (per fi!!!) limita l'accés dels programes a una sèrie de carpetes restringides nomes a operacions del propi sistema, evitant així, que virus i altres programes no desitjats ens infectin el nostre equip. Com sempre aquí el que rep és l'usuari, ja que per a que el nostre ordinador funcioni, haurem d'adquirir noves versions de programes que funcionin per a Vista. També obliga a les empreses de software a reescriure els seus programes per a que siguin compatibles amb Vista. Vol dir que no funcionarà cap programa que no sigui per a Vista? No, de nou haurem de configurar manualment el nostre Vista per a fer funcionar aquests programes.
Un altre tema que acaba amb la paciència dels usuaris és la lentitut del sistema. Microsoft ha canviat (ja ho va fer a XP) la seva política de facilitat d'ús per “és igual que funcioni o que no funcioni , però que sigui bonic”. Vista incorpora la última tecnologia en gràfics, cosa que la majoria de maquinari actual encara no està preparat per això. Com sempre tenim dues solucions, canviar el nostre ordinador o la targeta gràfica, o manualment desactivar (un altre cop) tot aquest “tunneig” que porta Vista per fer-lo més bonic, que no vol dir més pràctic (desactiveu Aereo i començareu a treballar amb una velocitat acceptable).
Totes aquestes raons, més la política gitana que segueix Microsoft en la imposició dels seus sistemes als fabricants; fan que els usuaris cada dia estiguin més descontents amb la casa de Redmond.
Tot i això, penso que la millora en seguretat, és un pas endavant de Microsoft, i espero que en futures revisions (Service Packs), el sistema Vista millori en prestacions, funcionament i arregli els errors de seguretat que continua tenint.
dilluns, 29 d’octubre del 2007
El Fumware.
Ja el tenim aquí, és la nova revolució comercial de les empreses modernes. Voleu triomfar en el mon dels negocis i de l'empresa? Si és així, no us queda altra sortida!
Es molt fàcil, ens fa falta un departament comercial impecable (el producte s'ha de vendre), gent mudada, educada, agradable i que sàpiguen mentir molt be i d'una manera natural. Si podem aconseguir que aquests comercials es creguin ells mateixos les mentides que expliquen el resultat serà perfecte. Aquests comercials han de saber connectar de seguit amb la gent, han de parlar múltiples idiomes, saber fer-se amb tot tipus de gent i explicar agradables acudits. Ah i lo més important de tot: No dir mai que NO a res (és l'únic que tenen prohibit).
No ens podem oblidar del departament de suport telefònic, és el més simple de tots, fa falta una persona (2 en el cas que augmenti molt la empresa), que podem trobar en qualsevol ETT del país. En el moment que la truquin, només ha de repetir la següent frases:
- Bon dia, l'atén Yolanda, en que el podem ajudar?
- Queda anotada la seva incidència, i passarem nota al departament tècnic.
- No es possible passar-li amb el meu superior, ja que les reclamacions han de fer-se via fax al telefon 902 696969.
Mentre la nostra estimada amiga Yolanda contesta una trucada, tenim totes les altres amb una gravació de una música agradable, amb un veu melosa que repeteix aquella frase que ningú de nosaltres hem sentit mai: “En aquests moments totes les nostres línies estan ocupades, en breus moments l'atendrem, gracies per la seva espera”.
No cal oblidar tampoc el departament tècnic (si, aquell que rep les incidències que agafa la Yolanda); no cal que sigui cap expert en la matèria; només cal agafar una persona jove tot just sortida de la carrera o de la formació professional, i ensenyar-li a donar als altres les nostres pròpies culpes i un bon manual d'excuses, això si, formació a càrrec de l'empresa!
I finalment, el departament més important de l'empresa, el departament de màrqueting. Un bon i professional equip de publicistes, dissenyadors gràfics, dissenyadors de pàgines web, periodistes, fotogràfs i fins i tot un editor de video si ho volem fer del tot be. Una bona campanya publicitària, per radio, tele i Internet, amb una música amb melodia enganxosa i un bon eslogan publicitari.
Si volem la jugada redona, tenir un bon bufet d'advocats en guàrdia, per si algun dia, amb algun avorrit funcionari de consum se li dona per tocar-nos la gaita.
I molts ús preguntareu: Què és aquesta nova meravella? Doncs això: FUMWARE (vendre fum).
Es molt fàcil, ens fa falta un departament comercial impecable (el producte s'ha de vendre), gent mudada, educada, agradable i que sàpiguen mentir molt be i d'una manera natural. Si podem aconseguir que aquests comercials es creguin ells mateixos les mentides que expliquen el resultat serà perfecte. Aquests comercials han de saber connectar de seguit amb la gent, han de parlar múltiples idiomes, saber fer-se amb tot tipus de gent i explicar agradables acudits. Ah i lo més important de tot: No dir mai que NO a res (és l'únic que tenen prohibit).
No ens podem oblidar del departament de suport telefònic, és el més simple de tots, fa falta una persona (2 en el cas que augmenti molt la empresa), que podem trobar en qualsevol ETT del país. En el moment que la truquin, només ha de repetir la següent frases:
- Bon dia, l'atén Yolanda, en que el podem ajudar?
- Queda anotada la seva incidència, i passarem nota al departament tècnic.
- No es possible passar-li amb el meu superior, ja que les reclamacions han de fer-se via fax al telefon 902 696969.
Mentre la nostra estimada amiga Yolanda contesta una trucada, tenim totes les altres amb una gravació de una música agradable, amb un veu melosa que repeteix aquella frase que ningú de nosaltres hem sentit mai: “En aquests moments totes les nostres línies estan ocupades, en breus moments l'atendrem, gracies per la seva espera”.
No cal oblidar tampoc el departament tècnic (si, aquell que rep les incidències que agafa la Yolanda); no cal que sigui cap expert en la matèria; només cal agafar una persona jove tot just sortida de la carrera o de la formació professional, i ensenyar-li a donar als altres les nostres pròpies culpes i un bon manual d'excuses, això si, formació a càrrec de l'empresa!
I finalment, el departament més important de l'empresa, el departament de màrqueting. Un bon i professional equip de publicistes, dissenyadors gràfics, dissenyadors de pàgines web, periodistes, fotogràfs i fins i tot un editor de video si ho volem fer del tot be. Una bona campanya publicitària, per radio, tele i Internet, amb una música amb melodia enganxosa i un bon eslogan publicitari.
Si volem la jugada redona, tenir un bon bufet d'advocats en guàrdia, per si algun dia, amb algun avorrit funcionari de consum se li dona per tocar-nos la gaita.
I molts ús preguntareu: Què és aquesta nova meravella? Doncs això: FUMWARE (vendre fum).
dimecres, 3 d’octubre del 2007
CastellRock 007
Aquest cap de setmana vam poder gaudir de un festival de Rock, tipus el que vam organitzar nosaltres a la Pobla. El lloc on es va fer era perfecte, el poble estava composat per lo mínim i imprescindible, el bar, l'ajuntament i l'església (amb cementiri), la resta del poble eren urbanitzacions repartides per les afores d'aquest centre de població; o sigui que el fet de molestar a algú no existia. L'equip de so era un bon equip, encara que el tècnic no estava a l'alçada de l'equip, ni de les bandes, ni de res. El tracte que vam rebre bandes i acompanyants, va ser exquisit (cosa que hem de millorar nosaltres), això va causar una entrega i identificació total de les bandes amb el festival, provocant també un molt bon rotllo entre les bandes.
El festival va arrancar sobre les 8 de la tarda amb els “White Trousers 4 The Summer”, una banda que fa un pop Anglès melòdic, però amb un directe que va tocar la perfecció: Un so quasi impecable (el baix o el baixista repicava molt), una posada en escena més que correcta, i una música, que per un públic no habitual d'aquesta música, va disfrutar d'allò més; i a més d'un, ens van fer veure que aquest pop rascat, en directe, pot agradar-nos.
Van venir després els “Peyote”, Rock Urbà, que amb la seva força, potència i lletres amb compromís social, van començar a escalfar de veritat aquesta gran nit de Rock. Posada en escena punk amb repartiment de xupitos de whisky per tothom i molt, però molt, però moltíssim ROCK AND ROLL.
El punt amb més gent del concert el van portar els “Croma”, una banda de Rock dur alternatiu. El seu concert va ser el que menys va durar, ja que el bateria de la banda, tenia altres compromisos per tocar aquell mateix dia. Van deixar un bon sabor de boca.
Van arribar els nostres “Invics”, un bon concert i amb moltes ganes d'agradar. Tot i això el tècnic de so es va encarregar d'espatllat tot l'esforç que feien els nostres músics: La bateria quasi no es sentia, el bateria dels “Croma” picava molt fort i al tocar el nostre Coquito (més finet ell), el tècnic no es va ni dignar a pujar el volum, la veu de la Marta sonava massa forta, etc... Tot i el tècnic molt bé per als “Invicis”.
El grans triomfadors de la nit van venir després, el públic va acabar aplaudint, cridant i fent reverències als “Mute Off”, una descàrrega de gran Rock, amb uns músics fora de mida, que van saber animar a la gent en tot moment, tot i l'apagada final de llum.
Els “Silk” van posar la nota Evanescence al concert. Un rock melòdic i lent, trencat de tant en tant per guitarres contundents. Un altre cop el tècnic de so no va saber connectar amb el grup.
I la gran apoteosi de la nit van ser els “Soulid”, que grans, que brutals, quin final de festa amb bis inclòs. Uns grans músics, dins i fora del escenari. Va ser el final de festa perfecte.
Vist aquest festival, ens hem de quedar amb tot el bo que ens van ensenyar i aprendre dels seus errors per no caure-hi nosaltres.
Els errors del festival, no van saber aportar públic al concert, i no van tractar (o no es va deixar tractar!) correctament el tècnic de so, cosa que va repercutir negativament en tot.
El millor del festival, el tracte rebut els músics i la qualitat musical que portaven aquests.
LONG LIVE ROCK AND ROLL!!!!!
El festival va arrancar sobre les 8 de la tarda amb els “White Trousers 4 The Summer”, una banda que fa un pop Anglès melòdic, però amb un directe que va tocar la perfecció: Un so quasi impecable (el baix o el baixista repicava molt), una posada en escena més que correcta, i una música, que per un públic no habitual d'aquesta música, va disfrutar d'allò més; i a més d'un, ens van fer veure que aquest pop rascat, en directe, pot agradar-nos.
Van venir després els “Peyote”, Rock Urbà, que amb la seva força, potència i lletres amb compromís social, van començar a escalfar de veritat aquesta gran nit de Rock. Posada en escena punk amb repartiment de xupitos de whisky per tothom i molt, però molt, però moltíssim ROCK AND ROLL.
El punt amb més gent del concert el van portar els “Croma”, una banda de Rock dur alternatiu. El seu concert va ser el que menys va durar, ja que el bateria de la banda, tenia altres compromisos per tocar aquell mateix dia. Van deixar un bon sabor de boca.
Van arribar els nostres “Invics”, un bon concert i amb moltes ganes d'agradar. Tot i això el tècnic de so es va encarregar d'espatllat tot l'esforç que feien els nostres músics: La bateria quasi no es sentia, el bateria dels “Croma” picava molt fort i al tocar el nostre Coquito (més finet ell), el tècnic no es va ni dignar a pujar el volum, la veu de la Marta sonava massa forta, etc... Tot i el tècnic molt bé per als “Invicis”.
El grans triomfadors de la nit van venir després, el públic va acabar aplaudint, cridant i fent reverències als “Mute Off”, una descàrrega de gran Rock, amb uns músics fora de mida, que van saber animar a la gent en tot moment, tot i l'apagada final de llum.
Els “Silk” van posar la nota Evanescence al concert. Un rock melòdic i lent, trencat de tant en tant per guitarres contundents. Un altre cop el tècnic de so no va saber connectar amb el grup.
I la gran apoteosi de la nit van ser els “Soulid”, que grans, que brutals, quin final de festa amb bis inclòs. Uns grans músics, dins i fora del escenari. Va ser el final de festa perfecte.
Vist aquest festival, ens hem de quedar amb tot el bo que ens van ensenyar i aprendre dels seus errors per no caure-hi nosaltres.
Els errors del festival, no van saber aportar públic al concert, i no van tractar (o no es va deixar tractar!) correctament el tècnic de so, cosa que va repercutir negativament en tot.
El millor del festival, el tracte rebut els músics i la qualitat musical que portaven aquests.
LONG LIVE ROCK AND ROLL!!!!!
divendres, 21 de setembre del 2007
El camp de futbol
Fa ja uns anys, que tenia un professor de biologia, una eminència en el tema. Era un boig de la biologia (be, no sol de la biologia), veia una herbota qualsevol, i ja es parava a observar-la. Encara recordo un dia que varem anar a aquell famós desert d’Almeria (si, si, allí on Clint Eastwood va rodar un famós Spaguetti Western a les ordres de Sergio Leone; el Desierto de Tabernas.); doncs en aquella visita tots estàvem admirant el decadent espectacle del “Oeste”, mentre varem veure a aquest professor segut al mig del desert, admirant la única planta que hi devia haver-hi:
- Mayo, (així l’anomenàvem, i no per la semblança al personatge de Oficial i Caballero), que collons fas aquí al mig del desert mirant aquesta planta!
- Que no ho veieu que és una (aquí ens digué el nom científic), és una espècie protegida y molt estranya.
I tant estranya, era la única que hi havia en aquell desert!
Be, tornat al tema; aquest professor un dia de classe ens va portar a veure uns arbres estranyíssims que tenim a la Pobla. Ens va portar de visita ni més ni menys que AL CAMP DE FUTBOL! Quina excursió! Ens va estar explicant que aquells arbres que hi ha són d’unes especies raríssimes que va plantar ja fa molts anys un gran afeccionat a la biologia que hi havia a Pobla (ara no recordo el nom).
En aquella època del final de la adolescència, que teníem les hormones disparades fins a dalt de tot, no li varem donar cap tipus d’importància a l’excursió. Però un cop ja m’he fet més gran i les hormones ja estan més tranquil•les (be, no gaire més però és un dir); m’he adonat que tenim un espai a Pobla fantàstic, un parc genial, amb sobres, on la canalla hi pot jugar, etc.., en resum un lloc quasi idíl•lic.
Només m’hi falla una cosa, una enorme desert (com el d’Almeria) enmig d’aquest fantàstic parc, que la seva única utilitat és que cada 15 dies 22 animals hi vagin a donar cops a una pilota, mentre un centenar de persones (se així se’ls hi pot dir en aquells moments), berreant i insultant a tort i a dret. Un espectacle denigrant i molt poc digne del parc que hi ha al seu voltant.
Des d’aquest modest blog, voldria començar a moure una plataforma ciutadana (paraula de moda), per al trasllat del camp de futbol a un lloc més adequat per aquest espectacle i la conversió d’aquest espai en tot un gran jardí. Milloraria molt la Pobla, encara que la oposició serà berreant i insultant.
- Mayo, (així l’anomenàvem, i no per la semblança al personatge de Oficial i Caballero), que collons fas aquí al mig del desert mirant aquesta planta!
- Que no ho veieu que és una (aquí ens digué el nom científic), és una espècie protegida y molt estranya.
I tant estranya, era la única que hi havia en aquell desert!
Be, tornat al tema; aquest professor un dia de classe ens va portar a veure uns arbres estranyíssims que tenim a la Pobla. Ens va portar de visita ni més ni menys que AL CAMP DE FUTBOL! Quina excursió! Ens va estar explicant que aquells arbres que hi ha són d’unes especies raríssimes que va plantar ja fa molts anys un gran afeccionat a la biologia que hi havia a Pobla (ara no recordo el nom).
En aquella època del final de la adolescència, que teníem les hormones disparades fins a dalt de tot, no li varem donar cap tipus d’importància a l’excursió. Però un cop ja m’he fet més gran i les hormones ja estan més tranquil•les (be, no gaire més però és un dir); m’he adonat que tenim un espai a Pobla fantàstic, un parc genial, amb sobres, on la canalla hi pot jugar, etc.., en resum un lloc quasi idíl•lic.
Només m’hi falla una cosa, una enorme desert (com el d’Almeria) enmig d’aquest fantàstic parc, que la seva única utilitat és que cada 15 dies 22 animals hi vagin a donar cops a una pilota, mentre un centenar de persones (se així se’ls hi pot dir en aquells moments), berreant i insultant a tort i a dret. Un espectacle denigrant i molt poc digne del parc que hi ha al seu voltant.
Des d’aquest modest blog, voldria començar a moure una plataforma ciutadana (paraula de moda), per al trasllat del camp de futbol a un lloc més adequat per aquest espectacle i la conversió d’aquest espai en tot un gran jardí. Milloraria molt la Pobla, encara que la oposició serà berreant i insultant.
dilluns, 17 de setembre del 2007
Som la ela geminada
I jo que ric. Sempre he pensat que una selecció Espanyola ha de perdre, fins hi tot jugant a caniques. Sap greu per tots els Catalans que juguen en aquest gran equip de basquet. Monbrú, Navarro, germans Gasol, etc..
Però quin final! Jo l’estava escoltant per la radio mentre aparcava sota casa. Vaig pujar ràpidament només per poder escoltar els neonacionalistes esportius espanyols de la Sexta, i quin fart de riure, després d’haver-me tragat aquests grans partits de bàsquet, amb uns comentaristes tant dolents. Des del primer partit ho donaven tot dat i beneït, però en els últims 2 segons, collons quin fart de riure!
Feu el puto favor de posar-vos la eñe (Somos la eñe! Ja,ja,jaja) allí on us càpiga i deixar-nos jugar amb la ela geminada, a veure que passaria.
I lo que vam riure?!?
Però quin final! Jo l’estava escoltant per la radio mentre aparcava sota casa. Vaig pujar ràpidament només per poder escoltar els neonacionalistes esportius espanyols de la Sexta, i quin fart de riure, després d’haver-me tragat aquests grans partits de bàsquet, amb uns comentaristes tant dolents. Des del primer partit ho donaven tot dat i beneït, però en els últims 2 segons, collons quin fart de riure!
Feu el puto favor de posar-vos la eñe (Somos la eñe! Ja,ja,jaja) allí on us càpiga i deixar-nos jugar amb la ela geminada, a veure que passaria.
I lo que vam riure?!?
dilluns, 10 de setembre del 2007
Windows de software Lliure
El software lliure està avançant molt en els últims anys. El que en els seus inicis tothom (i encara avui molta gent) va classificar com a grandiosa animalada inviable, ha demostrat en els últims anys a traves de GNU/Linux que els sistemes de software lliure poden funcionar correctament, tot i els inconvenients que posen les cases comercials alhora de compatibilitzar el maquinari fabricat amb el sistema operatiu (altrament dit drivers).
Fa ja uns quans anys va aparèixer un projecte anomenat FreeWin95, que intentava clonar el Windows 95, però l’invent no va rutllar; tot i que d’això en va aparèixer un altre grup de treball que va començar a desenvolupar un sistema operatiu nou, basat en la tecnologia Windows NT (NT 3.51, NT 4.0, 2000, XP, Vista).
Avui en dia el ReactOS, que així s’anomena aquest projecte, comença a ser una realitat palpable. No vol dir això que sigui operatiu, però ja funciona correctament, encara que està molt limitat en les seves funcions. La seva versió actual és la 0.3.3 i esperen que al arribar a la versió 1.0.0 sigui totalment compatible amb Windows; què vol dir això? Sí, que qualsevol aplicació de Windows i driver seran compatibles amb aquest sistema. Tot això amb software lliure amb el seu codi font disponible.
Pinta molt bé; de fet m’he apuntat a fer la traducció al Català, per que tots en puguem gaudir amb la nostra llengua. Des d’aquí us convido a que el proveu, com a tot windows la seva instal•lació és molt senzilla:
1- Baixeu el fitxer que hi ha en el següent enllaç:
Baixeu ReacOS per Qemu
2- Descomprimiu el fitxer amb el winzip o winrar.
3- Executeu un fitxer que es diu boot.bat
Automàticament us apareixerà un finestra amb el ReactOS dins d’aquesta.
Espero de tot cor que us el baixeu, el proveu i doneu la vostra opinió del que us ha semblat.
Més informació: http://www.reactos.org
Fa ja uns quans anys va aparèixer un projecte anomenat FreeWin95, que intentava clonar el Windows 95, però l’invent no va rutllar; tot i que d’això en va aparèixer un altre grup de treball que va començar a desenvolupar un sistema operatiu nou, basat en la tecnologia Windows NT (NT 3.51, NT 4.0, 2000, XP, Vista).
Avui en dia el ReactOS, que així s’anomena aquest projecte, comença a ser una realitat palpable. No vol dir això que sigui operatiu, però ja funciona correctament, encara que està molt limitat en les seves funcions. La seva versió actual és la 0.3.3 i esperen que al arribar a la versió 1.0.0 sigui totalment compatible amb Windows; què vol dir això? Sí, que qualsevol aplicació de Windows i driver seran compatibles amb aquest sistema. Tot això amb software lliure amb el seu codi font disponible.
Pinta molt bé; de fet m’he apuntat a fer la traducció al Català, per que tots en puguem gaudir amb la nostra llengua. Des d’aquí us convido a que el proveu, com a tot windows la seva instal•lació és molt senzilla:
1- Baixeu el fitxer que hi ha en el següent enllaç:
Baixeu ReacOS per Qemu
2- Descomprimiu el fitxer amb el winzip o winrar.
3- Executeu un fitxer que es diu boot.bat
Automàticament us apareixerà un finestra amb el ReactOS dins d’aquesta.
Espero de tot cor que us el baixeu, el proveu i doneu la vostra opinió del que us ha semblat.
Més informació: http://www.reactos.org
dilluns, 13 d’agost del 2007
Ha mort un patriota.
Ens ha deixat en Lluís Maria Xirinacs i Damians (BCN-1932, Ogassa-2007), un home de pau, però amb la consciència i les idees molt clares. Un home de Déu, que no vol dir que sigui un home d’església. Un home que ha plantat cara al franquisme, a la “Democracia Española”, i al anticatalanisme que es viu en aquesta Espanya.
Des d’aquest modest blog vull rendir homenatge a la seva gran persona, a la seva constància i a la seva importància com a referent del Independentisme Català del segle XX. No vull entrar en detalls biogràfics, ja que Internet n’està ple, però si que m’agradaria destacar dos fets:
- Ha estat candidat 3 vegades al premi Nobel de
- Ha estat empresonat 2 vegades per l’estat Espanyol.
En Lluís Ma Xirincas en un discurs pronunciat al fossar de les moreres va dir literalment:
“Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de
Jo, des d’aquí dic: “Em declaro amic d’en Lluís Ma Xirinacs, en conseqüència també soc enemic de l’Estat espanyol i amic de ETA i de Batasuna.”.
Lluís descansa en pau allí on siguis, que nosaltres continuarem la lluita aquí baix.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Xirinacs
http://www.racocatala.cat/esteladaanimada/xirinacs.htm
divendres, 10 d’agost del 2007
El terror de la tele.
La tele ens manipula. Aquesta afirmació gratuïta i superficial, ve avalada per un personatge com jo que soc un consumidor empedernit de tele.
No hi ha matí que no em llevi posant les noticies a veure que ha passat pel món, sense oblidar-nos la ració repetida dels capítols dels Simpsons més el telenoticies-migdiada, que quan arriba la música del temps em recorda que m’he de llevar per fer un cafè i anar a currar. O a les nits, després de sopar, que necessito aquella ració de tele que no cal que em faci pensar, que tampoc vol dir que m’insultin amb telebrossa com fan moltes cadenes estrangeres i privades; cosa que em porta moltes nits acabant mirant un reportatge en una cadena de poca audiència sobre la cuina en una regió autònoma al sud de Tailàndia (gran programa el Karakia, us el recomano de tot cor).
Tot això ve per fer-vos veure que de tele en puc tragar tanta i de tants estils com vulgui. Tots? No , hi ha un gènere que no puc ni suportar, ni a la televisió, ni al cinema inclús ni a la radio. Es el terror. No puc, no puc mirar la tele per patir, sofrir i després no poder dormir i tenir somnis pesats, prefereixo tenir somnis humits.
I m’he donat compte de una cosa, l’augment espectacular que sofreix aquest gènere en unes certes èpoques a la nostra estimada petita pantalla. Quina època? us preguntareu molts de vosaltres, sempre abans de unes eleccions, siguin autonòmiques, municipals, europees o espanyoles. Potser és una paranoia meua, o potser simplement una sensació errònia; o més be, ja se el que és: és que miro massa tele.dilluns, 6 d’agost del 2007
El meu nou blog
Bones a totes i a tots al meu blog personal. El per què de fer un blog personal? No en tinc ni puta idea, però potser em fa gràcia poguer exposar els meus pensaments, opinions, idees i/o coneixements.
No pretén ser un blog divertit o ple de ruqueries ni acudits, més aviat el contrari, vol ser un espai on dir les coses tal com em surten. Sense límits territorials, vull escriure sobre el que passa al meu poble (
Espero no ser gaire pesat i que la meva falta de vocació escriptura no sigui un inconvenient per a que ho pugeu llegir. Si heu arribat fins aquí, gràcies per llegir-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)