Ha mort un patriota.

Ens ha deixat en Lluís Maria Xirinacs i Damians (BCN-1932, Ogassa-2007), un home de pau, però amb la consciència i les idees molt clares. Un home de Déu, que no vol dir que sigui un home d’església. Un home que ha plantat cara al franquisme, a la “Democracia Española”, i al anticatalanisme que es viu en aquesta Espanya.

Des d’aquest modest blog vull rendir homenatge a la seva gran persona, a la seva constància i a la seva importància com a referent del Independentisme Català del segle XX. No vull entrar en detalls biogràfics, ja que Internet n’està ple, però si que m’agradaria destacar dos fets:

- Ha estat candidat 3 vegades al premi Nobel de la Pau.

- Ha estat empresonat 2 vegades per l’estat Espanyol.

En Lluís Ma Xirincas en un discurs pronunciat al fossar de les moreres va dir literalment:

“Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.”

Jo, des d’aquí dic: “Em declaro amic d’en Lluís Ma Xirinacs, en conseqüència també soc enemic de l’Estat espanyol i amic de ETA i de Batasuna.”.

Lluís descansa en pau allí on siguis, que nosaltres continuarem la lluita aquí baix.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Xirinacs

http://www.racocatala.cat/esteladaanimada/xirinacs.htm

El terror de la tele.

La tele ens manipula. Aquesta afirmació gratuïta i superficial, ve avalada per un personatge com jo que soc un consumidor empedernit de tele.

No hi ha matí que no em llevi posant les noticies a veure que ha passat pel món, sense oblidar-nos la ració repetida dels capítols dels Simpsons més el telenoticies-migdiada, que quan arriba la música del temps em recorda que m’he de llevar per fer un cafè i anar a currar. O a les nits, després de sopar, que necessito aquella ració de tele que no cal que em faci pensar, que tampoc vol dir que m’insultin amb telebrossa com fan moltes cadenes estrangeres i privades; cosa que em porta moltes nits acabant mirant un reportatge en una cadena de poca audiència sobre la cuina en una regió autònoma al sud de Tailàndia (gran programa el Karakia, us el recomano de tot cor).

Tot això ve per fer-vos veure que de tele en puc tragar tanta i de tants estils com vulgui. Tots? No , hi ha un gènere que no puc ni suportar, ni a la televisió, ni al cinema inclús ni a la radio. Es el terror. No puc, no puc mirar la tele per patir, sofrir i després no poder dormir i tenir somnis pesats, prefereixo tenir somnis humits.

I m’he donat compte de una cosa, l’augment espectacular que sofreix aquest gènere en unes certes èpoques a la nostra estimada petita pantalla. Quina època? us preguntareu molts de vosaltres, sempre abans de unes eleccions, siguin autonòmiques, municipals, europees o espanyoles. Potser és una paranoia meua, o potser simplement una sensació errònia; o més be, ja se el que és: és que miro massa tele.

El meu nou blog

Bones a totes i a tots al meu blog personal. El per què de fer un blog personal? No en tinc ni puta idea, però potser em fa gràcia poguer exposar els meus pensaments, opinions, idees i/o coneixements.

No pretén ser un blog divertit o ple de ruqueries ni acudits, més aviat el contrari, vol ser un espai on dir les coses tal com em surten. Sense límits territorials, vull escriure sobre el que passa al meu poble (La Pobla), a la meua comarca (Pallars), al meu país (Catalunya), a Europa i al Mon. Sense límits de temes, política, economia, cultura, societat, oci, o inclús fins i tot esports. M’agradaria també reflexionar sobre aspectes tecnològics, amb una vessant més filosòfica i de reflexió que no pas tècnica, sense deixar de destacar l’aspecte tècnic.

Espero no ser gaire pesat i que la meva falta de vocació escriptura no sigui un inconvenient per a que ho pugeu llegir. Si heu arribat fins aquí, gràcies per llegir-ho.