Una de polis

Aquest cap de setmana, vaig sortir, i vaig sortir fins tard (o fins aviat, segons es miri!!). I ho faig fer, entre d'altres, amb un molt bon amic meu, i em va passar una cosa que últimament passa molt a Catalunya i que fins ara no hi estàvem habituats. El meu amic és Mosso d'Esquadra, i quan teníem la Guardia Civil, ni era habitual tenir-hi amics i tampoc era habitual sortir-hi de festa fins a les altes hores de la matinada.
Finalment el tema de conversa va anar cap on tenia que anar: les nostres professions. Em va preguntar que tal la meva nova feina, que si tenia un ordinador que no li funcionava, etc. Jo educadament vaig fer el mateix i fins hi tot li vaig tirar alguna floreta.
Be, la conversa era divertida i agradable, entre glop i glop de cervesa, ens anàvem explicant batalles i historietes més o menys divertides. Fins que en vaig sentir una que em va deixar de pedra:

“Aquesta setmana estàvem amb el meu company, aturats vora la carretera, i vam veure passar un vehicle d'alta cilindrada a tota velocitat i cometent un parell d'infraccions. No ens ho vam pensar dos cops i vam seguir-lo darrera seu amb els “pirulos” engegats, i tot i això el senyor no s'aturava. Finalment al cap de 2 o 3 quilòmetres el vam aconseguir aturar. Li vam posar la sanció corresponent i encara el senyor aquest semblava que es reia de nosaltres.”

Va resultar ser que aquest senyor era el president de la multinacional més potent de tot el pla de Lleida, o sigui que de duros i xuleria li'n sobraven una estona llarga. Jo vaig pensar, a mi em posen aquella sanció econòmica i m'arruïnen per 3 o 4 mesos, i en canvi aquest personatge podia cometre tantes vegades com li sortís de l'entrecuix aquesta infracció que no li representava cap problema.

Si la missió de les sancions econòmiques (a part de les recaptadores que tots ja sabem), és evitar les infraccions de transit, com pot ser que es donin situacions així? - vaig entre preguntar i criticar
El meu bon amic va treure en aquell moment la vena autèntica de la policia: “Això és així i punt” (El por mis güevos de la benemérita???).
Finalment i després d'un parell de cerveses més va acabar donant-me la raó, sobretot quan li vaig dir, que la solució passava per portar una copia de la declaració de la renda a la guantera del cotxe, tal com hi portem el rebut bancari de l'assegurança o el rebut de l'impost de circulació, o fins hi tot multar en funció dels cavalls del vehicle ....

Gastronomia i política

Ven a gust ara mateix seria a Esterri d'Àneu menjant un bon plat de ruc estofat, acompanyat d'altres pallaresos (i forans) amb la inquietud de degustar un plat, que els nostres avantpassats menjaven en temps de penúria i gana, i que possiblement era el plat més proteic que podien menjar en aquells temps.
Aquest record d'aquell gust entranyable del ruc guisat, sembla que va passar de generació en generació fins arribar a ser un plat que es cuinava durant la festa major de Llessui. Fa uns anys aquesta tradició es va perdre, i una associació gastronòmica, que des d'aquí vull donar tot el meu suport, anomenada La Xicoia, va decidir recuperar la recepta i la festa, fent un dinar popular a Sort, a base d'aquest ruc guisat. El mateix alcalde de Sort va donar suport a aquesta gran iniciativa. Fins aquí tot correcte.
Però, vaja ja hi tornem a ser, van sortir els 4 ecoterroristes de sempre, (si, els que s'oposaven a la carretera La Pobla – Sort, els que s'oposaven a l'ampliació de Baqueira i altres pistes, i que no viuen al Pallars), dient que això era una salvatjada, que si érem uns caníbals, bla bla bla, bla bla bla ....
Ja acostumats a no escoltar les barbaritats sortides d'aquests personatges de “La mata”, és va continuar treballant per aquesta festa, però, aquesta gent han sabut picar en instàncies més altes, i han anat a tocar l'home de l'espai del Pallars (altrament dit el Neil Armstrong Pallarès), sota amenaça de boicot al seu negoci de venda d'il·lusió en forma de dècim. Aquest personatge (li anava a dir senyor, però no s'ho mereix) que viu a la lluna, s'ha pres seriosament aquestes amenaces i corre-cuita ha anat a veure el Sr. López. I sorpresa!!!! Aquest últim no solament l'esperava amb els pantalons baixats, sinó que tenia el cul en pompa davant del tio que cau més bé a Sort (i continua fent punts..). En resum: el senyor Alcalde de Sort un any dona suport a la festa gastronòmica i al següent s'oposa a la festa per no se sap quin motiu. Si senyor, a això li diuen credibilitat política.
Els de la Xicoia, que els tenen molt ben posats, han tirat pel dret. No ens volen a Sort, doncs anem cap a Esterri.
Sr. Villuendas, des d'aquí espero que l'any que ve, es torni a celebrar aquesta festa i cap pressió externa li faci perdre la credibilitat política com ha fet en d'altres.

TOTS A VOTAR!!

Tots? NO.
Vull recordar des d'aquí que no tothom podrà votar, ni totes les idees hi seran representades. Aquests últims dies de campanya no he parat de sentir la frase: “Tots a votar, que és la demostració de l'estat democràtic”.

Quin estat democràtic?
Si home, aquell que no deixa votar, a gent que treballa, viu i paga els seus impostos a Espanya, pel simple fet d'haver nascut en un altre lloc, tot hi que faci molts, o moltíssims anys que està cada dia treballant, fent el cafè o anant a comprar entre nosaltres.
Però, quines idees no hi seran representades?
Si home, aquelles que el propi estat, fiscals, policies, militars i jutges, prohibeixen, per que al fons els hi interessa que aquestes idees no puguin representar-se en un sufragi, i les hagin de canalitzar a través de la lluita armada. Ja els està bé un mort en campanya, que això dona vots. I si continuem prohibint aquestes idees millor, per que mentre no les deixem expressar-se d'una manera democràtica només els quedarà la sortida de la lluita armada, i això sempre és un bon redit electoral.

Sr. polítics, feu el favor de no plorar per un mort, que es podia haver evitat d'una manera molt senzilla: DEMOCRÀCIA!!!!!!!

La jugada del PP

Al Partido Popular, fa molts anys que, tenen clara que la fundació d'un partit de centre dreta a Espanya és inevitable. El problema que han tingut sempre és saber quan passarà? Fins ara tots els intents han estat promoguts per gent que no els feien por, ja que no eren polítics d'una alçada considerable (cal recordar els intents de Miquel Roca i la sortida del gran ministre de treball Pimentel), i la situació política no era la adequada per aquesta fundació d'un partit democratacristià (8 anys de poder no divideix un partit).
El problema se'ls presenta actualment, la derrota de Mariano Rajoy, es va perdonar pels fets del 11-m, però una segona derrota portaria a una crisi interna molt important, d'on possiblement en sortiria el desitjat partit demòcrata.
La jugada del PP es brillant, però s'han equivocat amb les formes. El fet de no posar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón a les llistes, crec en la meva modesta opinió, que és una jugada d'escacs molt ben trenada.
En el cas que el PP surti derrotat en les properes eleccions del 9 de març, el sr. Alberto pot deixar el PP amb tota la tranquil·litat del mon, i te un marge de 4 anys per la fundació d'aquest nou partit, juntament amb els altres desterrats de l'ala moderada del PP (Piqué, Matas, Pimentel, etc...).
Però, que passaria en el cas d'una victòria triomfal de l'ala dreta del PP, doncs que la radicalització del discurs va molt bé per guanyar unes eleccions, però no tant per governar un país dia a dia, cosa que obliga a moderar el govern (mireu el que ha fet Sarkozy a França!). Solució: Alberto Ruiz Gallardon vicepresident del govern? Ho sabrem a partir del 9 de març.